LES BRUIXES, Roald Dhal

El protagonista i la seva àvia s’allotgen al mateix hotel en què se celebra la reunió anual de la Societat Reial per a la Prevenció de la Crueltat amb els Nens. Però les dones d’aquesta societat no són, ni de bon tros, tan respectables com semblen... Són bruixes. I a les bruixes els encanta convertir els nens en ratolins!
M´anava entretenint entre les potes de les cadires, intentant d’acostumar-me a estar tan a ras de terra. Vaig decidir que m’agradava força. Segurament us deveu preguntar com és que no estava gens deprimit. I és que em vaig posar a pensar: al capdavall, què hi ha d’extraordinari a ser un nen? Per què ha de ser millor que ser un ratolí? Ja sé que als ratolins els van a la caça i a vegades són enverinats o entrampats. Però també als nens els poden matar. A un nen el pot atropellar una moto o pot morir d’alguna malaltia horrible. Els nens han d’anar a l’escola. Els ratolins no. Els ratolins no han de passar cap examen. Els ratolins no s’han de preocupar pels diners. Els ratolins, que jo sàpiga, tenen només dos enemics: els humans i els gats. La meva àvia és un humà, però sé del cert que ella sempre m’estimarà, sigui com sigui jo. I ella, gràcies a Déu, no té gats. I quan els ratolins es fan grans, ni tan sols han d’anar a la guerra i lluitar contra altres ratolins. Els ratolins, n’estava ben segur, s’aprecien tots els uns als altres. La gent no.
Sí, vaig dir-me a mi mateix, no crec que sigui gens dolent de ser un ratolí.
Rondava pel terra de la Sala de Ball mentre pensava en tot això quan vaig albirar un altre ratolí. Estava ajagut a terra amb un tros de pa a les potes del davant que anava rosegant amb gran entusiasme.
Havia de ser en Bruno.
—Hola, Bruno —vaig dir.
No em va mirar ni dos segons i va continuar endrapant.
—Què has trobat? —vaig preguntar-li.
—Li ha caigut a una d’elles —va respondre—. És un sandvitx de peix per untar. Bastant bo.
Ell també parlava amb una veu perfectament normal. Un s’hauria pensat que un ratolí (si és que havia de parlar de cap manera) ho hauria fet amb la veu més escarransida i grinyolaire que es pugui imaginar. Era terriblement divertit sentir la veu més aviat cridanera d’en Bruno sortint d’aquella minúscula gola de ratolí.
—Escolta, Bruno —vaig dir—. Ara que tots dos som ratolins, em sembla que hauríem de començar a pensar una mica en el futur.
Va deixar de menjar i em va mirar amb uns ullets negres.
—Què vols dir? —va dir—. El fet que siguis un ratolí no té res a veure amb mi.
—Però si tu ets un ratolí, també, Bruno.
—No siguis ximple —va dir—. No sóc cap ratolí, jo.
—Temo que sí que ho ets, Bruno.
—I tant que no! —va cridar—. Però per què m’insultes? No t’he fet pas res, jo! Per què em dius ratolí?
—No saps què t’ha passat? —vaig dir jo.
—De què carai em parles? —va dir en Bruno.
—T’haig d’informar —vaig dir— que no fa pas gaire estona les bruixes t’han fet tornar un ratolí. I després m’ho han fet a mi.
—Dius mentides! —va cridar—. No sóc cap ratolí, jo.
—Si no t’haguessis entusiasmat tant endrapant el sandvitx —vaig dir-li—, t’hauries adonat de les teves potes peludes. Mira-te-les.
En Bruno es va mirar les potes. Va fer un bot.
—Ostres! —va cridar—. Sóc un ratolí! Ai, quan el meu pare ho sàpiga!
—Potser s’ho prendrà com una millora —vaig dir jo.
—No vull ser un ratolí, jo! —cridava en Bruno, fent salts amunt i avall—. Em nego a ser un ratolí! Sóc en Bruno Jenkins, jo!
—Hi ha coses pitjors que ser un ratolí —vaig dir—. Podràs viure en un forat.
—No hi vull viure, en un forat! —va cridar en Bruno.
—I de nit podràs entrar silenciosament al rebost—vaig dir—, i fer mossets a tots els paquets de panses i cornflakes i galetes de xocolata i de tot el que trobis. T’hi podràs passar tota la nit menjant com un babau. Això és el que fan els ratolins.
—Bona idea, això —va dir en Bruno, eixorivint-se una mica.