SEGON TRIMESTRE, Àngel Burgas

Tres carrers més avall de l’escola, l’Assump es va dedicar a empènyer totes les portes amb la intenció de trobar-ne una d’oberta. Finalment ho va aconseguir. Va desaparèixer rere la porta i jo vaig esperar uns minuts.
L’Assump va reaparèixer completament transformada.
—Què et sembla?
S’havia deixat anar els cabells i se’ls havia pentinat. Ja no duia la dessuadora ni els texans. S’havia embotit en un top que li deixava el melic a l’aire, i per sobre s’havia posat un jersei de Mango. Duia una faldilleta massa curta i sabates negres amb una mica de taló. La cosa que em va cridar més l’atenció de tot el conjunt era que s’havia pintat els llavis.
—Què et sembla? —va insistir—. No em miris amb aquesta cara, Martina, per Déu...!
—Estàs... diferent.
—M’ho ha deixat tot una companya de classe.
—Sembles... una altra persona.
—Anem, que ja fem tard!
El parc era a la vora. Tot just vam entrar, em va donar la seva motxilla perquè jo la guardés.
—Tu segueix-me. No t’allunyis, em sents? Anem fins al banc. Jo sec i tu esperes. No t’allunyis, Martina, per l’amor de Déu!