JO CONFESSO
Fins ahir a la nit, caminant pels carrers molls de Vallcarca, no vaig comprendre que néixer en aquella família havia estat un error imperdonable. De sobte havia entès que sempre havia estat sol, que mai no havia pogut comptar amb els pares ni amb un Déu a qui encarregar la cerca de solucions malgrat que, a mesura que creixia, m’hagués avesat a delegar en creences imprecises i en lectures ben diverses el pes del pensament i la responsabilitat dels meus actes. Ahir dimarts a la nit, tornant de casa d’en Dalmau, mentre entomava el ruixat, vaig arribar a la conclusió que aquesta càrrega em pertany només a mi. I que els meus encerts i els meus errors són responsabilitat meva i només meva. M’han fet falta seixanta anys per veure-ho. Espero que m’entenguis i que comprenguis que em sento desemparat, sol i absolutament enyorat de tu. Malgrat la distància que ens separa, tu em serveixes d’exemple. Malgrat el pànic, ara ja no accepto cap fusta per surar. Malgrat algunes insinuacions, em mantinc sense creences, sense sacerdots, sense codis consensuats que m’aplanin el camí cap a no sé on. Em sento vell, i la dama de la dalla m’invita a seguir-la. Veig que ha mogut l’alfil negre i em convida, amb un gest educat, a prosseguir la partida. Sap que vaig molt curt de peons. Tot i això, encara no és l’endemà i miro quina peça puc moure. Sóc jo sol davant del paper, la meva darrera oportunitat.
No et fiïs gaire de mi. En aquest gènere tan procliu a la mentida com és el record escrit per a un sol lector, sé que tendiré a caure sempre amb les quatre potes a terra, com els gats; però faré un esforç per no inventar gaire. Tot va ser així i pitjor. Ja sé que te n’havia d’haver parlat fa temps; però és difícil i ara mateix no sé com posar-m’hi.
Tot va començar, en el fons, fa més de cinc-cents anys, quan aquell home turmentat va decidir demanar l’ingrés a Sant Pere del Burgal. Si no ho hagués fet, o si el pare prior dom Josep de Sant Bartomeu s’hagués mantingut en la negativa, ara no t’estaria explicant tot això que et vull contar. Però no sóc capaç de remuntar-me tan enllà. Començaré més ençà.
Molt més ençà.
—El pare... A veure, fill meu. Al pare...
No, no; tampoc no vull començar per aquí, no. És millor començar pel despatx des d’on estic escrivint, davant del teu impressionant autoretrat. El despatx és el meu món, la meva vida, el meu univers on té cabuda quasi tot excepte l’amor. Quan jo corria pel pis amb pantalons curts i les mans plenes de penellons pel fred de les tardors i els hiverns, hi tenia vedada l’entrada si no era en moments puntuals. Si no, ho havia de fer de manera clandestina. Me’n coneixia tots els racons, i durant uns anys hi vaig tenir una plaça fortificada i secreta rere el sofà, que havia de desmantellar després de cada incursió perquè la Lola Xica no me la descobrís quan hi passés la baieta. Però sempre que hi entrava legalment m’havia de comportar com si hi estigués de visita, amb les mans al darrere mentre el pare m’ensenyava l’últim manuscrit que he trobat en una botiga depauperada de Berlín, fixa’t, i alerta on poses les mans, que no vull haver-te de renyar. L’Adrià es va inclinar sobre el manuscrit, molt encuriosit.
—És en alemany, oi? —avançant la mà, com qui no vol.
—Pst! la vista als dits! —Li va picar la mà.— Què deies?
—Que és en alemany, oi? —fregant-se la mà adolorida.
—Sí.
—Jo vull aprendre alemany.
Fèlix Ardèvol es va mirar amb orgull el seu fill i li va dir ben aviat podràs començar a aprendre’n, fill meu.
JAUME CABRÉ