Page 13 - BAT Llengua catalana i literatura 2 unitat 13

TEXT I ACTIVITATS
13
els clotets a les galtes, o quan deixava que el reflex vermell dels seus ja llargs cabells li creués com un llamp la seva visió abans severa, ell no podia evitar de somriure. Un somriure esblaimat
40 i feble, carregat de pensaments ocults. I aleshores ell feia el que ella volia que fes, com un animal domesticat.
—Està orgullós de mi, Victòria! Ara sí que ho està! Saps què vol de debò? Que sigui maca! No vol que sigui ni forta, ni intel- ligent, ni culta, ni educada, ni totes les mandangues que m’ha
45 estat dient sempre! El que de debò vol és que sigui maca! I ell em veu maca...
—T’està aviciant, vet aquí el que està fent. I jo crec que entre el poc i el massa...
La dona tastava el dinar que estava coent-se al foc amb la 50 cullera de fusta, tot bufant una mica, i es desentenia de l’entu- siasme de la noia. I trobava que el dinar tenia un punt d’amarg, com si totes les coses que pensava i no volia pensar, que mira- va i no volia veure, que volia dir i que no deia, li espesseïssin la
saliva i li minvessin el sentit del sabor, tan afuat com el tenia.
55 En Quim és tancat al bany. S’acaba de banyar. [...] Al mirall, veu reflectits els braços, encara alçats a l’altura de les celles. Les amples mànigues del barnús li han caigut fins més amunt dels colzes. I veu que els seus braços, que entrena amb els tensors cada dia i que encara es conserven tersos i amb la lluentor d’uns
60 músculs tibants, emmorenits pel llum de quars, són plens de taques. Els ajunta, alçats davant dels ulls, perquè no es fia del mirall. Tot el revers dels braços és ple de pigotes, grosses i pàl·li- des com esquitxos de cafè. Són les roses de la mort. Les taques de l’edat. I mira serenament als ulls de l’altre jo que viu a l’altra
65 banda del mirall i intenta donar-se valor amb un somriure (és la vellesa que arriba a poc a poc, sense fer fressa, i quan et creus que l’has espantada, es retorna, i fa un pas més accelerat. Com l’ombra que, penjada de la paret, et segueix sense cansar-se. Si acuites el pas, l’ombra també ho fa. I no pots pactar-hi, ni
70 mirar-la cara a cara. Només és el resultat de l’embalum del cos i d’un focus de llum, i tu ho saps, però no pots ni fugir ni pactar ni allunyar-te’n. No et queda més remei que apagar el llum. A les fosques et pots fer la il·lusió que l’ombra no existeix...) i diu en veu alta “que n’ets d’imbècil. No havíem quedat que et feia
75 por la mort?”. Potser és la Dolores que t’ha fet beure l’enteni- ment. Quina llàstima no haver-la coneguda abans... Bestieses. Abans, aquella mocosa ni te l’hauries mirada. I encara menys te l’hauries quedada, ni t’hauria divertit pujar-la i guarnir-la i peixar-la i paladejar una bellesa que no procedeix de la teva
80 biologia, però sí de la teva mirada. Existiria la bellesa, sense uns ulls que la miressin bella?
ISABEL-CLARA SIMÓ
1 Busca informació sobre el mite de Pigmalió i les reelaboracions principals que se n’han fet en la li- teratura universal i en la catalana en particular.
Explica quina tesi sembla voler de- fensar Isabel-Clara Simó a partir del fragment que acabes de llegir.
2 Descriu la psicologia de la Dolores a partir del que se’n diu en aquest passatge.
Després, explica el canvi que es pro- dueix en les seves relacions amb en Quim.
3 Explica els sentiments d’en Quim pel que fa al pas del temps i a la seva relació amb la Dolores.
Educació literària 261