Page 26 - BAT1F_unitat 1

Dossier d’activitats
La situació de l’home, fins i tot en actitud natural, es troba sempre oberta a topar amb la pròpia finitud, amb el sentiment que la vida no està ben resolta o amb el sentiment que el món no sempre ens acull com ens han explicat o com voldríem. La paraula poètica ens ajuda a comprendre aquest sentiment de desemparament o de petitesa. De vegades, aquesta paraula aconsegueix expressar realitats humanes difícils d’exposar d’una altra manera.
6 A partir de les preguntes, fes un comentari reflexiu d’aquest poema:
Que sigui la meva ànima la corda d’un llaüt per sempre igual i tensa
i que el destí no em pugui arrencar, decebut, sinó una sola nota, invariable, immensa. Una nota molt greu i molt constant. Vençut no sigui mai el clau que tiba i que defensa
la viva pulcritud
de la vibració d’una corda ben tensa.
Soc tan sovint com una corda fluixa i vençuda que vibra malament!
Amb un ritme feixuc, engavanyat i lent, àtona, corrompuda,
corda desafinada, la meva ànima ment. Quants cops l’hauria volguda muda
per no sentir la música falsa del seu accent!
Senyor, ¿Tu no voldries
reblar les torques dels meus extrems afeblits perquè mai no s’afluixin les meves melodies? Jo vull ésser constant en els plors i en els crits, i cantar sempre igual, ignorant les follies,
els delers, els neguits,
el corb que sobrevola l’estepa dels meus dies.
Jo vull ésser com tu, o corda que diries
que sempre et polsen uns mateixos dits.
MÀRIUS TORRES (1937)
a Quin és el sentit general del poema? Explica en quin sentit el contingut del poema concerneix, en realitat, qualsevol persona.
b Quina era la situació personal del poeta català Màrius Torres mentre creava tota la seva obra poètica? Relaciona-la amb el contingut d’aquest poema.
c Fixa’t, ara, en la manera com acaba el poema. Què signifiquen els dos darrers versos? Per què una persona es pot sentir com una corda que toquen uns altres dits?
L’actitud natural es pot trencar de moltes maneres, i una pot ser a causa de la insatisfacció respecte del saber heretat.
7 Llegeix aquest fragment d’un dels diàlegs de Plató i, després, respon:
“Sòcrates.– Però un dia vaig sentir un home que llegia un llibre, d’Anaxàgores, segons deia, on s’afir- mava que la ment és ordenadora i causa de totes les coses. Em vaig complaure en aquesta causa i, fins a cert punt, trobava molt bé que la ment fos causa de totes les coses. Vaig pensar que si era així, la ment ordenadora ho ordena tot i col·loca cada cosa on millor escau. Si, doncs, un volia trobar la causa de cada cosa que neix, es destrueix o existeix, caldria abans veure quina era per a ella la millor manera d’existir, de sofrir o d’obrar el que es vulgui. [...] Creia haver trobat en Anaxàgores el mestre que m’havia d’ensenyar segons la meva capacitat men- tal la causa de les coses que són. [...] Vaig prendre aquells llibres i els vaig llegir tan de pressa com vaig poder, per tal de conèixer com més aviat millor l’ex- cel·lent i el pèssim.
Però aquesta meravellosa esperança, company, s’allunyava de mi, com més anava avançant en la lectura i veia que el nostre home no se servia per a res de la ment ni li atribuïa cap de les causes or- denadores de les coses. En canvi, esmentava com a causes l’èter, l’aigua i moltes altres coses igualment fora de lloc. Em va semblar que el seu cas era com el de qui després d’haver declarat que Sòcrates tot el que fa ho fa amb la seva ment, en provar de dir la causa de cadascuna de les seves accions, digués en primer lloc que jo ara sec aquí perquè el meu cos és compost d’ossos i de tendons; que els ossos són rígids i tenen juntures que els separen els uns dels altres; i que els tendons, extensibles i contràctils, embolcallen els ossos amb la carn i la pell que els manté units; quan, doncs, els ossos es mouen en llurs pròpies articulacions i els tendons es relaxen o s’estiren, fan que jo sigui capaç de doblegar els meus membres, i que per aquesta causa jo ara, ha- vent-me doblegat així, estic assegut en aquest lloc. De la conversa que ara tinc amb vosaltres, n’al·lega- ria causes com ara la veu, l’aire, l’oïda i moltes altres de semblants, sense tenir cap cura de la causa real: que els atenesos van creure millor condemnar-me i que jo, per aquest motiu, també he cregut millor seure en aquest lloc, i més just quedar-me per a sofrir la pena que han decretat. Perquè, pel gos!,
36