Page 31 - BAT Història de la filosofia 2 unitat 9

9
Resposta
Per entendre bé la concepció que té Stuart Mill de la virtut, primer ens cal considerar el principi utilitaris- ta que presideix la seva ètica; només després podrem examinar com queda caracteritzada la virtut en el con- text d’aquesta ètica.
L’ètica de Stuart Mill té com a punt de partida una concepció empirista del coneixement: com que només podem conèixer a posteriori, no disposem de cap criteri independent de l’experiència que ens permeti deter- minar quines accions són legítimes i quines no, sinó que l’únic criteri del qual disposem és l’experiència. En efecte, hi ha accions la realització de les quals ens fa sentir bé i accions la realització de les quals ens fa sentir malament. Stuart Mill diu que les primeres són encerta- des (right) i les segones, desencertades (wrong). És bona l’acció que encerta a proporcionar plaer, felicitat.
El principi utilitarista, que l’autor també anomena principi de la màxima felicitat, es pot formular, per tant, d’aquesta manera: les accions són correctes (right) en la mesura que tendeixen a promoure la felicitat i són incorrectes (wrong) en tant que tendeixen a produir allò contrari a la felicitat, i per felicitat s’entén el plaer i l’ab- sència de dolor i per infelicitat, el dolor o l’absència de pla- er. Segons això, només la pròpia experiència ens pot confirmar la bondat d’una acció, per dir-ho així, “a pilota passada”, i la bondat o encert en qüestió està en funció de la felicitat que proporciona. És, en efecte, un fet d’experiència que no hi ha ningú que no vulgui, en darrer terme, ser feliç, i és en funció d’això que convé judicar les diferents maneres de viure de les persones.
Contra l’objecció segons la qual judicar l’encert de les accions només en funció del plaer que proporcionen és igualar els homes als porcs, Stuart Mill respon que pensar que els únics plaers de què és capaç l’home són aquells mateixos de què són capaços els porcs (o qualsevol altre animal) equival a tenir una concepció molt baixa de la naturalesa humana. Certament que l’home, en tant que animal, comparteix amb la resta d’animals certs plaers, però, precisament amb relació a les facultats que el fan home, l’home és capaç d’uns plaers que, en tant que privatius de la seva naturalesa humana, són superiors als anteriors.
Això, òbviament, no és res que es pugui provar a priori: és només el testimoni de les persones que són capaces de gaudir de tots dos tipus de plaer el que, de forma unànime, sancionaria, basant-se en l’experiència, la màxima desitjabilitat dels plaers que es deriven del cultiu de les facultats exclusivament humanes. Si és encertat educar la pròpia sensibilitat per poder llegir
Plató en grec, pel mateix motiu és, doncs, encertat cul- tivar la bona gastronomia: perquè és plaent.
I, tanmateix, es podrà objectar que molta gent consi- dera que el més desitjable no és pas el plaer, sinó la virtut. Ja que això és un fet i, per tant, ja que l’experi- ència confirma que molta gent afirma això, no queda contradit d’aquesta manera l’estàndard utilitarista?
En efecte, l’existència efectiva d’accions virtuoses es pot utilitzar com un argument contra el principi uti- litarista: que un individu sigui capaç de fer accions desinteressades, fins i tot procurant-se infelicitat, per un sentit del deure o per fidelitat a unes creences, no és un indici que el principi utilitarista no opera en aquest cas? L’existència de gent capaç de renunciar a la feli- citat ens dona notícia del fet que, contra el principi utilitarista, no sempre actuem amb vista a la felicitat.
La resposta de Stuart Mill a aquesta possible objecció és recollida en el fragment que estem considerant. D’entrada, l’autor fa notar que no tenim cap “desig originari” que ens impulsi a ser virtuosos: amb això vol dir que l’impuls cap a la virtut no és a priori (“originari”, com una causa primera, i no pas com a conseqüència), sinó que, com tots els béns, la seva desitjabilitat es deriva del plaer que proporciona i, per tant, a posteriori. En altres paraules: la virtut no és pas un fi, sinó només un mitjà.
Si això és així, com és possible que els homes desit- gin la virtut si tot sovint ser virtuós porta a renunciar a la felicitat? La resposta de Mill és que no és cert que ser virtuós comporti infelicitat. Qui se sacrifica pels altres més aviat prefereix el seu propi sofriment que no pas el sofriment dels altres, perquè el dels altres el fa patir més. L’origen d’aquest fet es troba en un instint que Mill anomena simpatia i que ens porta a desitjar de forma natural el bé dels altres. És un instint que també trobem en els animals respecte dels seus cadells, però que en la sensibilitat refinada dels homes s’estén no només als de la pròpia família, sinó als éssers humans en general.
Certament, com acabem d’apuntar, no tothom està prou cultivat com a ésser humà per gaudir del plaer de sacrificar-se pels altres, però això no és una objecció contra l’utilitarisme de Mill, sinó que el mateix Mill ja diu que els plaers superiors, aquells de què només és capaç l’ésser humà, demanen una formació que implica, sovint, penes i treballs. Però el cas és que, qui esdevé capaç de donar-se als altres, experimenta una felicitat superior (per més que els incapaços de fer-ho no puguin entendre-ho) a la que podem obtenir de qualsevol plaer propi de la nostra animalitat.
293