Page 14 - BAT1F_unitat 1

3 Actitud natural i actitud teòrica
Totes les evidències que apunten al fet d’un canvi climàtic que, en el cas de ser irreversi- ble, podria posar en perill la continuïtat de la vida a la Terra demanen, sens dubte, un canvi d’actitud. Contra els negacionistes del canvi climàtic, bé haurem d’acceptar la renúncia a determinats privilegis i costums.
Tanmateix, constatar un fet encara no és com- prendre’l. Entendre que l’actitud natural he- retada és problemàtica no comporta neces- sàriament un canvi d’actitud, sinó que hi ha la possibilitat de canviar d’opinions i adherir-se acríticament a una nova actitud natural. Per més noble que sigui la causa de la defensa del planeta, l’activisme que es fa només des dels bons sentiments pot caure senzillament en una nova xarxa d’opinions no prou examinades.
La defensa realment ecològica de la Terra passa per l’estudi científic de la Terra i del medi ambient, és a dir, passa per l’assump- ció d’una nova actitud, l’actitud teòrica. Ca- sos com els que viu ara Europa arran de la guerra d’Ucraïna mostren com no es poden prendre decisions mediambientals sense te- nir en compte al mateix temps la realitat polí- tica i econòmica.
Com ho farem per obtenir un compromís sin- cer de tota la humanitat? Per respondre, cal, sens dubte, la ciència dels experts en medi ambient, però cal també la dels experts en política, economia i dret internacional.
Situacions: educació, socialització, drets humans, sos- tenibilitat, responsabilitat cívica, cosmopolitisme, con- flicte, coneixement.
ACTIVITATS
1 Finsaquinpuntpotserconsideratuninterèsel “desig de viure aclarit”? Què el diferencia de la resta d’interessos? Què l’iguala?
2 Posa un exemple d’un moment en el qual una decepció t’ha portat a replantejar-te alguna cosa de dalt a baix. Posa un altre exemple d’un replan- tejament que no ha tingut a veure amb una decep- ció, sinó amb la pura curiositat interrogadora.
3.5 L’actitud teòrica
Fins al trencament de l’actitud natural, en el món fèiem coses (ens comportàvem de forma confiada entre les coses) i fèiem coses amb les coses.
Quan el món se’ns fa estrany, ja no sabem què fer. La nova actitud amb les coses ja no consisteix a fer coses amb aquestes, sinó que con- sisteix en una mirada atenta per a comprendre-les. Aquí l’objectiu primer ja no és la utilitat, sinó la comprensió. Si abans fèiem servir les coses sense pensar-hi, ara hi pensem però sense fer-les servir. Si, així doncs, l’actitud natural es manté ancorada en les motivacions i els interessos, en aquesta nova actitud ens en desprenem i provem de guanyar una mirada desinteressada: una que ens mostri les coses tal com són, independentment del que ens convingui.
Doncs bé, en grec “mirar atentament” es diu theoréin, i d’aquesta paraula deriva el mot teoria. És per això que aquesta nova actitud s’anomena “actitud teòrica”. En l’actitud teòrica interroguem les coses, provem d’entendre-les, precisament perquè les coses han deixat de servir els nostres objectius immediats i se’ns resisteixen.
La poblemàtica del món
En efecte, el món se’ns resisteix —ens decep— i és per això que ens sentim cridats a vèncer aquesta resistència: a entendre’l per a reconciliar-nos-hi.
El món, doncs, s’ha fet problemàtic, i el seu caràcter problemàtic inicia un procés de pregunta i de recerca en què les coses ja no són estris al nostre servei, sinó problemes que es fan objecte de la nostra consideració.
En aquesta nova perspectiva, doncs, les coses esdevenen objectes, és a dir, no un instrument que s’incorpora com una prolongació a l’activitat del subjecte, sinó com una cosa que s’oposa i es resisteix a l’activitat del subjecte.
La paraula objecte significa, literalment, “allò que jeu allà fora”: és alguna cosa exterior a nosaltres (ob-: “el que està fora”) que es man- té ajaguda (-jecte) i que es resisteix a la nostra acció. No és una cosa incorporada mansament a la nostra acció, sinó una resistència que demana reflexió. Les coses, doncs, deixen de ser instrument per al nostre ús irreflexiu i passen a ser obstacles que cal comprendre per a poder superar-los i reintegrar-los a la nostra acció quotidiana.
I ja que el que es juga en la nostra acció quotidiana és precisa- ment la nostra llibertat, la resistència del món —allò que pot produir el trencament de l’actitud natural i l’entrada en l’actitud teòrica— es manifesta com les diferents formes de dissort o de servitud —però també de meravella o d’estranyesa— en què pot caure la vida humana.
24