Page 16 - BAT1F_unitat 1

4 L’alienació. Filosofia i llibertat
Una persona gelosa no pot viure la seva prò- pia vida, perquè està permanentment condi- cionada per l’altre: viu alienada. Pot semblar que hem donat dues definicions diferents del terme alienació: (1) trobar-se sotmès a la indiferència del món i (2) viure la vida d’un altre. La imatge ens fa veure per què es tracta en realitat de dues maneres de dir el mateix: la indiferència no és altra cosa que la sensa- ció de “no-familiaritat”, d’“estranyesa”; de manera que quan es refereix al jo, el que ens diu és que un no és “ell mateix”, sinó “diferent de si mateix”. La persona gelosa sent (inde- pendentment de si objectivament la cosa és així) que l’altre la ignora (alienació com a in- diferència), i per això mateix no aconsegueix viure tranquil·lament amb si mateixa, sinó que està abocada permanentment a ser “una altra” (alienació com a pertanyent a un altre).
Situacions: educació, socialització, alienació, estereo- tips, violència, indiferència, deshumanització, aïllament, violència de gènere.
4 Quines qualitats ha de tenir una persona per a fer una feina que no li agrada?
5 Creus que la majoria de persones tenen feines que no els agraden? Són els diners una motiva- ció suficient per a dedicar molt de temps de la vida a una activitat que no ens agrada? Justifica la teva resposta.
4.3 La noció d’alienació
La paraula alienació ve de l’adjectiu llatí alienus, que vol dir “aliè, pertanyent a un altre”, que deriva, al seu torn, d’un altre adjectiu, alius, que vol dir “diferent de si” o, simplement, “altre”. Jo puc sen- tir la meva vida, efectivament, com si no fos jo qui l’està vivint, sinó un altre, un que no soc jo i que la viu per mi. En aquesta experièn- cia, la meva vida se’m presenta a mi mateix com alguna cosa estra- nya. No sé qui l’està vivint per mi, però no estic segur que sigui jo mateix. Per això, l’experiència de l’alienació pot ser també una font de trencament de l’actitud natural, per la via de l’estranyament del món i de la pròpia vida. En l’alienació, no compta solament que els altres siguin indiferents respecte a mi, sinó que jo mateix no em reconec a mi mateix, jo soc indiferent respecte al que faig, que és com si “no anés amb mi”.
Entre la vida que visc realment, aquella en la qual em trobo empès per la inèrcia i les habituds, i la vida que voldria viure, es pot obrir un abisme sovint molt considerable. I pot passar que res ni ningú en el món no senti ni la més mínima consideració (ni tan sols negativa!) per la vida que jo voldria viure. La meva existència resulta en aquest cas fantasmagòrica: d’una banda, perquè la meva vida d’ara és com la d’un fantasma que vagareja sense rumb i invisible als ulls dels altres i, de l’altra, perquè la vida que voldria és també, i encara més pròpiament, una mera representació immaterial, una quimera soterrada sota la sobi- rana indiferència del món. Visc alienat perquè la meva vida que- da així suspesa entre dues entitats fantasmagòriques.
4.4 La feina com a lloc on es fa visible l’alienació
Contra les meres representacions, res no semblaria més material, en el sentit de tocar més de peus a terra, que el treball. En el lloc de treball —en l’argila en les mans del terrisser, o el roure en les mans del fuster o els càlculs en la ment del comptable—, la nostra topada amb el món es pot resoldre a favor nostre, ja que és el con- text de transformació del món i de realització de les possibilitats humanes. I, tanmateix, o potser precisament per això, el lloc de treball és on experimentem d’una forma més punyent l’experièn- cia de l’alienació.
El treball és, en efecte, una de les primeres fonts d’experiència de l’alienació, i això no és pas casual: ja hem indicat abans que el món en el qual naixem és un món que ha estat prèviament transformat pel treball dels altres, que l’han fet habitable.
Tot món rebut és un món ja transformat pels meus congèneres, que jo he de continuar transformant i adaptant als desitjos col·lectius a través de la meva activitat laboral, amb la qual he de contribuir a la causa comuna.
26