Page 10 - BAT Història de la filosofia 2 unitat 9

3 Els pressupòsits ontològics i epistemològics de Mill
Posem un exemple d’aplicació de les regles que hem explicat. Observem que dues barres de metall, una de coure i l’altra de ferro, expe- rimenten una dilatació. Després d’examinar les circumstàncies en què s’han produït les dues dilatacions, ens adonem que l’única circum- stància comuna és l’augment de temperatura. En virtut de la primera regla, concloem que l’augment de temperatura és la causa de la dilatació.
Ara, si, per comprovar-ho, només apliquem l’augment de temperatura a la de coure i veiem que aquesta es dilata i la de ferro no, això mos- tra la dependència de la dilatació respecte a la temperatura en el contrast o diferència de les dues barres (segona regla, diferència).
El millor mètode per associar causes consisteix a barrejar els dos anteriors: si afegim una ter- cera barra, per exemple, d’alumini, i aquesta no es dilata en absència d’augment de la tempe- ratura, podem establir la causa de la dilatació dels metalls en general (tercera regla).
La regla de variacions concomitants (quarta regla) permet establir les proporcions amb les quals una causa concorre a un efecte. En el nostre exemple, permet establir les proporcions entre els coeficients de dilatació: com més alta sigui la temperatura, més dilatació en funció dels centímetres que es dilati cada metall.
Finalment, la regla de residus (cinquena regla) ens permet aïllar totes les circumstàncies que sabem, per comprovacions anteriors, que no són causa de la dilatació: l’hora del dia, l’espai on es fa la comprovació, etc.
7 Busca i explica un altre exemple d’aplicació de les regles.
• Creus que són suficients per garantir una cièn- cia exacta de la natura? Explica-ho.
II. LA REVISIÓ MILLIANA DELS PRINCIPIS DE L’UTILITARISME
3.1 L’empirisme de Mill
La filosofia de Mill se situa en la tradició britànica i escocesa de l’empirisme i de l’economia política, arrelada a problemes pràctics i concrets, amb una vocació antimetafísica i positivista.
L’empirisme que Mill defensa en el Sistema de lògica (1843) té for- tes ressonàncies humeanes, tot i que intenta anar més enllà de la crítica escèptica a què Hume havia sotmès la noció de causalitat, necessària per poder bastir una ciència prou sòlida.
Així, trobem el postulat d’uns principis que permeten establir, de manera inductiva, certes correlacions operatives entre les causes i les seves conseqüències, principis coneguts amb el nom de regles o cànons de Mill:
Regla de la concordança: si dos o més casos, en els quals té lloc un fenomen, tenen una única circumstància comuna, aquesta és la causa.
Regla de la diferència: si dos casos contenen un fenomen A sem- pre que es dona la circumstància B i no el contenen quan falta B, A depèn de B.
Regla de la concordança i de la diferència: si en casos diversos en què es dona la circumstància A, hi ha present el fenomen B i en altres casos en què no hi ha present B no es dona A, B és la condició de A.
Regla de les variacions concomitants: si un fenomen A canvia sempre que canvia un altre fenomen B, de manera que un aug- ment o disminució de B va acompanyat d’un augment o disminu- ció de A, A depèn de B.
Regla de residus: permet eliminar d’entrada totes aquelles cir- cumstàncies presents de les quals sabem, per induccions anteriors, que no poden produir l’efecte la causa de la qual estem cercant.
Aquests raonaments associatius entre causes i efectes proporcio- nen criteris de control dels raonaments inductius, però en el fons no resolen el problema de la inducció, perquè no poden en cap cas establir connexions invariables i incondicionals entre les causes i els efectes. És per això que Mill proposa l’adopció del principi d’uniformitat de la naturalesa: “La naturalesa es comporta arreu i sempre de la mateixa manera en les mateixes circumstàncies.” Com que aquest principi és el que fa possible la inducció, no es pot demostrar de forma inductiva. El problema es posa en relleu en la seva definició de causa. D’acord amb el seu fenomenisme (només tenim accés als fenòmens o dades de la sensació), Mill entén per causa “l’antecedent o concurrència d’antecedents”, però aleshores afegeix “del qual depèn invariablement i incondicionadament el consegüent”. Com podem dir de cap relació entre fenòmens que sigui invariable i incondicional? Hume, amb un fenomenisme més conseqüent, no ho hauria dit mai. Només el principi d’uniformi- tat de la naturalesa, indemostrable de forma inductiva, pot parlar d’alló incondicional i invariable.
272