Page 8 - BAT Història de la filosofia 2 unitat 9

2 El mestre de Mill: l’utilitarisme de Jeremy Bentham
Descartes havia buscat els fonaments o les arrels del saber i de l’acció i havia trobat que l’arrel primera de totes les ciències és Déu. També Locke posa els fonaments de la seva filosofia moral: el punt de partida de la seva filosofia política és l’evidència (per deducció) que Déu existeix i que ens ha fet a tots iguals, amb els mateixos drets naturals. Bentham, en canvi, parteix d’una evidència: tots busquem la felicitat i, per tant, seran bones les accions que la proporcionin. Davant d’aquesta evidència, Descartes hauria objectat que la nostra na- turalesa podria estar mal feta i, per tant, que una inclinació natural per si sola no demostra que aquestes accions siguin realment bones. La posició de Bentham és, en cert sentit, més ingènua: dona per evident la bondat de la in- clinació humana a buscar la felicitat, com una qüestió de fet, i, d’aquesta manera, renuncia a buscar cap fonament. És a dir, entra en l’edifici de la moral sense preguntar pels fonaments que el sostenen. La seva posició antimetafísica no consisteix a posar un fonament no metafí- sic, sinó a trobar irrellevant el problema del fo- nament. Com veurem, Mill defensa una posició semblant a la de Bentham, però amb un matís: intentarà proporcionar, si no un fonament, al- menys proves a favor del principi liberal.
5 Creusqueésevidentqueelshomesilesdones ens movem només segons els efectes de plaer i de dolor que les coses ens produeixen? És a dir, trobes el principi d’utilitat tan evident com el troba Bentham? Raona la teva resposta.
I. PLANTEJAMENT
2.4 La mesura de la felicitat
La bondat, en tant que noció abstracta, no es pot mesurar. Però el criteri utilitarista dona una clau per interpretar la bondat d’una acció en termes del plaer que proporciona, i el plaer, en tant que experiència concreta, sí que es pot mesurar.
Triant la paraula utilitat, Bentham desplaça la bondat de l’objecte al subjecte: la bondat no és un tret essencial de l’objecte, sinó, més aviat, la capacitat d’aquest objecte per produir en nosaltres un efecte determinat. Com tots els empiristes britànics —ho hem vist amb Locke i Hume—, Bentham fa seu el principi d’immanència: la ment humana no té accés a cap altre aspecte de la realitat que no siguin les idees i, per tant, tot coneixement ho és d’idees.
Si, tanmateix, això no impedeix mesurar la bondat d’una acció o d’un objecte, és perquè el que mesurem no és pas un tret essencial en aquest, sinó els efectes que les seves qualitats o propietats tenen sobre les nostres representacions mentals de plaer i dolor, ara reba- tejades com a “utilitat”.
2.5 La noció utilitarista de natura. Contra el iusnaturalisme
Útil, en llatí utilis, significa la qualitat de poder ser utilitzat. És el que Locke anomenava una potencialitat i que Bentham anomena una disposició: una capacitat que només es manifesta en la inte- racció amb un altre cos i que, per tant, no és intrínseca o existent per si mateixa.
Per exemple: la propietat d’un cos de tenir massa és intrínseca, independent de qualsevol esdeveniment, però la propietat de ser soluble depèn de l’esdeveniment en el qual el cos es manifestarà com a soluble: la massa d’un terròs de sucre no necessita cap esde- veniment per fer-se manifesta, però la seva solubilitat només es revelarà en acostar-la al cafè.
Que el criteri clau de la filosofia pràctica sigui una potencialitat i no pas una qualitat primera o intrínseca fa que l’utilitarisme rebutgi tota forma de iusnaturalisme o dret natural: ja que les lleis no es poden fonamentar en principis objectius derivats de la naturalesa intrínseca de l’ésser humà, només es poden derivar d’allò que és observable i mesurable, és a dir, el plaer i el dolor que les mesures legals preses proporcionen. Per a Bentham —com per a Locke i Hume—, no tenim accés a la naturalesa de les coses; la naturalesa no és res més que “el lloc en què la humanitat està sota la governació de dues forces: plaer i dolor”. (Principis de la moral i la legislació, I)
Que la bondat d’unes mesures legals pugui ser determinada en fun- ció del plaer i el dolor que proporcionen exigeix, tanmateix, que la quantitat de plaer i dolor sigui mesurable i, per tant, calculable.
270