Page 20 - BAT Història de la filosofia 2 unitat 9

5 Prova del principi d’utilitat
II. LA REVISIÓ MILLIANA DELS PRINCIPIS DE L’UTILITARISME
Que algú pugui desitjar dormir en un llit de claus significa que dormir en un llit de claus sigui desitjable? Si confiem només en el tes- timoni de l’experiència, cal reconèixer que hi ha persones que troben desitjables coses que d’altres troben indesitjables. Les pràctiques sadomasoquistes, per exemple, que certs indi- vidus practiquen pel plaer de fer mal i d’altres pel plaer (paradoxalment!) de patir mal, real- ment ens poden dir alguna cosa sobre el que és bo i el que és dolent? No passa, més aviat, com constatava Descartes, que de vegades les inclinacions naturals ens desvien del que està bé?
17 Creus que la restricció “persones que han culti- vat les seves facultats superiors”, que en teoria hauria de resoldre l’objecció explicada en el text que acompanya la foto anterior, és sufici- ent? No hi pot haver persones cultivades que, en canvi, siguin sàdiques o masoquistes? Com respondria Mill a aquests arguments?
La noció de felicitat no és abstracta, sinó feta d’un conjunt de coses concretes
En realitat, la felicitat no és una cosa abstracta, sinó un conjunt de coses concretes. Els ingredients de la felicitat són molt variats, i cada ingredient és, al mateix temps, un mitjà i una part de la felicitat.
Així, la música o la salut es desitgen i són desitjables per si matei- xes, i a més de ser mitjans, formen part del fi, i el mateix passa amb la virtut. El cas dels diners, o el del poder o el de la fama il·lustren bé el que diem: si en principi es desitgen per allò que proporcio- nen, el fet que estiguin molt relacionats amb la satisfacció d’un desig implica que per a molts esdevinguin l’objecte del desig. Els mitjans han esdevingut una part del fi. Això mateix passa amb la virtut i, per això, tot i ser en principi un mitjà, esdevé un fi.
La virtut com a ingredient principal de la felicitat
Hi ha, però, una diferència entre la virtut i el poder, la fama i els diners: la virtut fa que la persona que la té sigui beneficiosa per als altres, mentre que els altres tres ingredients sovint fan que la persona que els té sigui perjudicial.
L’estàndard utilitarista tolera tots aquests desitjos pel simple fet que no hi ha arguments a priori per oposar-s’hi, però demana que es cultivi l’amor a la virtut per sobre de tot, ja que està per damunt de totes les coses importants per a la felicitat general.
Conclusió: només la felicitat
Per tant, qui desitja la virtut per si mateixa ho fa perquè la cons- ciència de tenir-la li causa plaer i la de no tenir-la, dolor. Queda demostrat que la felicitat és l’únic fi de l’acció humana i, doncs, que aquesta ha de ser el criteri de la moralitat, ja que la part (la virtut) s’inclou en el tot (la felicitat).
C Primeracrítica:lafal·làcianaturalista
Per contradir la prova de la primera tesi (que el plaer és desitjable deriva del fet que tothom el desitja), es pot argumentar que “desit- jat” i “desitjable” no diuen pas el mateix.
Si diem que alguna cosa és desitjada, simplement estem aixecant acta d’un fet, ens limitem a descriure una cosa que passa de fet, però de cap manera no establim amb això el valor d’allò que passa de fet. En canvi, si d’una cosa diem que és desitjable, estem fent no pas una descripció, sinó un judici de valor: diem que la cosa és digna de ser desitjada.
Com que Mill deriva la condició de “desitjable” de la condició de “desitjat”, confon la valoració amb la descripció, el fet amb el valor. En contra d’aquesta confusió, de la constatació que tothom desitja la felicitat (suposant que sigui possible constatar-ho), no se segueix que la felicitat sigui en realitat el que tothom ha de buscar.
282