Page 22 - BAT Història de la filosofia 2 unitat 9

5 Prova del principi d’utilitat
II. LA REVISIÓ MILLIANA DELS PRINCIPIS DE L’UTILITARISME
Dos soldats durant la batalla d’Okinawa, el maig de 1945, durant la II Guerra Mundial, l’única, juntament amb la de Iwo Jima, que va tenir lloc en terra japonesa. Va durar 82 dies i va ser especialment sagnant, amb un total d’un quart de milió de víctimes entre militars i civils. En els dos bàndols, els soldats eren reclutes que acudien als camps de batalla per complir el seu deure de defensa dels seus països respectius. La mort gairebé segura dels participants en la batalla seria un argument a favor de Kant: ja que la mort impedeix d’un cop per sempre assolir la felicitat, és evident que aquests soldats no buscaven pas la seva felici- tat. Mill, en canvi, contraargumentaria que hi ha coses pitjors que la mort, com ara el sentiment de culpa que es derivaria del fet de no haver complert el deure.
19 És realment, el compliment del deure, un ingre- dient de la felicitat de tipus superior? Ho és sempre? Justifica les teves respostes.
Doble correcció de la moral hedonista tradicional i de la moral formal
Els fins originaris i els fins artificials són fins en si mateixos. La feli- citat no és res abstracte, no és res fora d’aquests mateixos fins, sinó que cadascun és, alhora, mitjà de la felicitat i la felicitat mateixa. L’ètica de Mill és, doncs, marcadament antimetafísica: nega tota consistència a res que no sigui “físic” o experimentable.
L’hedonisme tradicional, d’Epicur a Bentham, ha estat vulnerable a les crítiques perquè no ha fet aquesta distinció. D’altra banda, l’error de l’ètica formal kantiana ha estat pressuposar que els fins artificials poden depassar la noció de felicitat com a fi últim. Al contrari de Kant, el compliment del deure no és una acció al marge de la felicitat, sinó un ingredient important d’aquesta.
Si els hedonistes tradicionals homogeneïtzen fins originaris i fins artificials, Kant no veu que no hi ha més fins últims que els fins originaris i els artificials i, per tant, que el fi últim no pot ser formal (independent del contingut empíric o plaer que proporciona), per- què no és res més que el sumatori dels fins efectivament desitjats.
Un sumatori diferent dels càlculs de Bentham
La felicitat és, doncs, la suma de les parts, que són al mateix temps mitjà i fi. Però aquest sumatori no s’assembla gens a l’aritmètica dels plaers de Bentham: com que sumem plaers de qualitats dife- rents, la felicitat és més plena quan en la suma compten menys els fins originaris i més els fins superiors.
Resposta definitiva a l’objecció feta: desitjat i desitjable en les persones cultivades
Aquesta diversitat entre les parts de la suma permet a Mill subrat- llar la importància de l’educació i, alhora, respondre d’una manera definitiva a la crítica segons la qual confon fets amb valors.
Mill diu que, per bé que la crítica és justa en general, no passa el mateix quan la persona de qui parlem ha estat convenientment educada. En la persona que ha cultivat les facultats superiors, sí que es dona la identitat entre desitjat i desitjable.
El bàrbar o incivilitzat pot desitjar coses contràries a la felicitat, com ara violentar algú. Però la persona convenientment educada distingeix i valora adequadament les parts diverses de què és feta la felicitat, i en cap cas no faria una cosa que li reportés plaer físic però dany moral (com violentar algú).
F Respostaalasegonacrítica(fal·làciadecomposició)
També la segona objecció ha quedat resposta: si els plaers que cal escollir com a superiors són els que proporcionen la virtut (és a dir, i una vegada més, si els individus han estat pertinentment edu- cats), aleshores la cooperació i l’harmonització dels desitjos han de prevaldre sobre la competitivitat i el conflicte.
284