Page 24 - BAT Història de la filosofia 2 unitat 9

6 La política: els límits de l’autoritat sobre els individus
III. EL LIBERALISME DE MILL
En la fotografia, nois i noies homosexuals que, en una manifestació, demanen alguna cosa més que tolerància. Tolerar significa que ac- cepto de no perseguir-te tot i que deploro les teves pràctiques. Acceptar significa que aprovo les teves pràctiques i que, encara que jo mateix no les faria, entenc i trobo bé que tu les fa- cis. En la tolerància, hi pot haver reprovació de l’opinió pública tot i que no hi hagi persecució per part de la justícia; en l’acceptació, l’opinió pública acull i celebra la diferència. Els nois i les noies de les fotos no demanen que la so- cietat els toleri, sinó que els integri a través de l’educació dels més joves a l’escola mitjançant la presentació de l’homosexualitat com un fet tan normal i legítim com l’heterosexualitat.
En les tensions que dins d’una societat es pro- dueixen entre les minories i les majories, sovint passa que una pràctica perseguida passi a ser tolerada, més tard acceptada i, fins i tot, en certes ocasions, dominant.
21 Prova de posar algun exemple que il·lustri el text que acompanya la imatge anterior.
6.1 Plantejament del problema
Hem vist com, d’acord amb el principi de la major felicitat, tot individu té dret a fer tot allò que consideri oportú per ser feliç. Ara bé, no vivim pas aïllats, sinó en societat, i la vida en societat implica servituds, com pagar els impostos, defensar el país en cas de guerra, obeir el codi de circulació, etc. L’estat té dret, fins i tot, a fer servir la força i a coaccionar-nos per fer-nos complir la llei. Però el té sempre? I si la resposta és que no, quan el té? En quines condicions i fins a quin punt?
Aquesta és la pregunta a la qual vol respondre la filosofia políti- ca de Mill: On acaba la sobirania de l’individu sobre si mateix i comença l’autoritat de la societat sobre ell? On són els límits de l’estat?
6.2 El principi liberal i dues objeccions
El principi que, segons Mill, respon aquesta pregunta és el principi
liberal:
“L’única finalitat per la qual és justificable que la humanitat, indi- vidualment o col·lectivament, s’immisceixi en la llibertat d’acció d’un o qualssevol dels seus membres és la seva pròpia protecció. Que l’única finalitat per la qual el poder pot, amb ple dret, ser exercit sobre un membre d’una comunitat civilitzada contra la seva voluntat és evitar que perjudiqui els altres. El seu propi bé, físic o moral, no és una justificació suficient.”
Ningú no pot ser obligat justificadament a realitzar o a no realitzar certs actes amb l’argument que això seria millor per a ell, que el faria feliç o que seria més encertat o més just. Aquestes són bones raons per discutir, raonar i persuadir-lo, però no per obligar-lo o causar-li algun perjudici si obra de manera diferent.
Per tal de justificar aquesta coacció, cal que la conducta de la qual s’intenta dissuadir-lo produeixi un perjudici a algú altre. L’única part de la conducta de cadascú per la qual ell és responsable davant de la societat és la que remet als altres. Sobre si mateix, sobre el seu propi cos i esperit, l’individu és sobirà. Cal, per tant, tolerar aque- lles conductes que puguin semblar inadequades, sempre que no siguin lesives per a tercers.
Aquest principi —el principi liberal— pot ser discutit amb dos arguments. Primer: aquest principi convida a mirar només per a un mateix i oblida els deures que els individus tenen respecte la comunitat. I segon: a la pràctica, és impossible assenyalar una sola acció que afecti només el seu agent, i, per tant, la noció d’accions que són nocives només per a qui les fa no té cap referent.
Vegem, per acabar la nostra exposició del seu pensament, com res- pon Mill a totes dues objeccions.
286